Loaded

En la matinada del 29 al 30 d’octubre de 1988 A. E. H. P. moria en un accident de trànsit. Me’n vaig assabentar al dia següent, just a temps per anar al funeral, gràcies a la telefonada d’una amiga i companya comuna. Les inicials també apareixien en la notícia del diari que, en una columna breu, en donava, a més, les del seus companys d’infortuni. La matrícula del cotxe hi completava la llista de lletres i números.

He de reconéixer que, després de rellegir el primer paràgraf, sona a una història massa habitual. Nit de dissabte, joves de festa i carretera. Per a què fer-ne més suposicions. Un altre cas qualsevol, d’allò més habitual. Fa trenta anys i ara també. Però aquesta història es la meua, perquè ningú li deia pel seu nom compost a la meua companya de classe. Per a nosaltres era, simplement, M.

Havia repetit curs. I tenia aquell aire de despistada que tenen sovint les persones que es veuen obligades a tornar a passar per les mateixes lliçons per no haver estudiat prou. Feia cara de son permanent. I somreia. Somreia molt. Recorde perfectament com passava de les explicacions del professorat que l’avorria, xerrant amb mi o omplint tests d’autoescola per traure’s el carnet. Ironia tràgica, pense ara després d’haver estudiat alguna cosa de literatura grega.

El funeral va ser tristíssim. Jo us ho podeu imaginar. Un rector de lloguer a la capella del cementiri fent una missa de llanda i repetint incansablement el nom compost de M., que ningú no féiem servir. Potser d’aquell dia em ve aquesta mania que li tinc al costum de batejar les criatures amb més d’un apel·latiu.

Durant els mesos i anys següents vaig estar pegant-li voltes a la mort de M. Plorant acompanyat de la cançó que dóna nom a aquesta entrada i preguntant-me el perquè de tot plegat. Ella volia ser mestra. Fer Magisteri. He volgut pensar que la meua vocació per l’ensenyament serviria per, d’alguna manera, mantindre viva la seua memòria. Viure la vida per ella, que deia l’Albert Espinosa.

Aquests anys he fet alguna cerca en Internet. M. cada vegada existeix menys. Sense activitat digital en la Xarxa, la meua amiga és pràcticament ningú en un món que viu a base de compartir, publicar i agradar. Les escadusseres dades que hi havia es van soterrant a poc a poc en les pàgines més allunyades de la primera dels resultats de Google. Una mena d’oblit.

Parle de M. sovint al meu alumnat. Una vegada a l’any, concretament. Quan arribem a la tutoria dels accidents de trànsit. Durant uns minuts, sembla que em fan cas. Que l’anècdota de la meua amiga els commou breument. Alguns potser pensen que m’ho estic inventant. En el fons, la qüestió de la versemblança no és rellevant. Però jo he continuat trenta anys més fent coses, vivint, viatjant, escrivint i passejant-me pel món, mentre que ella s’ha convertit en una història que explicar.

Tota la realitat és matèria novel·lable

Des de fa uns anys, faig escriure el meu alumnat. Vull dir, que els obligue a construir una història en forma de novel·la curta. L’excusa és el tema del Realisme del XIX, però en realitat l’objectiu és fer-los crear. A la manera de, però crear al cap i a la fi. No fan cap tipus d’examen sobre els continguts, sinó que, seguint unes pautes i unes certes normes, escriuen allò que diuen literatura.

Després d’uns quants anys, ja m’he trobat de tot: gent que havia copiat l’argument d’una pel·lícula de Hollywood, alumnat que s’inspirava en una sèrie de televisió, poca-soltes que volien fer passar com a seua una novel·la d’un antic alumne… Tanmateix, també he descobert narradors i narradores extraordinaris. Joves que ja dominen la tècnica i la sensibilitat que se li suposa al novel·lista, que ja tenen aquella mirada sobre el món que t’indica que, a poc que es dediquen a conrear qualsevol disciplina artística, se’n reeixiran amb certa solvència.

I llavors, fa uns mesos, em vaig trobar una alumna que feia alguna cosa més que treballs de classe. Que semblava haver nascut per a transformar el món en qualsevol artefacte artístic. Que superava amb escreix el que podia esperar-se d’una adolescent d’ESO, sense massa formació teòrica prèvia i amb un volum de lectures certament limitat. Vaig felicitar-la, òbviament, perquè pocs textos m’havien emocionat com el seu, acostumat a corregir-los més que a gaudir-los. Ella va somriure tímidament i no va semblar sentir-se interessada per conéixer més detalls del seu do. Publicàrem les millors novel•les (entre elles la seua) i va acabar el curs. Com sempre. Un any més.

Però ahir vam coincidir al pati. Els docents estem acostumats que antics alumnes ens ignoren quan deixen d’estar a la nostra classe i passem a formar part de la seua (millor o pitjor) memòria escolar. No esperem paraules d’agraïment. Especialment si han sigut bons estudiants. Les persones que ens han donat més guerra sembla que saluden més. També nosaltres en retenim millor els noms. Però ella es va aturar i em va expressar un agraïment difícil d’oblidar. Un agraïment que no era per les meues felicitacions ni pel reconeixement de la seua genialitat, sinó per una frase que els havia dit a classe sense cap pretensió de passar a la història, deixar empremta en les ments juvenils o fer-me el graciós. Una frase que simplement volia ajudar-los a escriure.

-Gràcies per ensenyar-me que tota la realitat és matèria novel•lable.