Tota la realitat és matèria novel·lable

Des de fa uns anys, faig escriure el meu alumnat. Vull dir, que els obligue a construir una història en forma de novel·la curta. L’excusa és el tema del Realisme del XIX, però en realitat l’objectiu és fer-los crear. A la manera de, però crear al cap i a la fi. No fan cap tipus d’examen sobre els continguts, sinó que, seguint unes pautes i unes certes normes, escriuen allò que diuen literatura.

Després d’uns quants anys, ja m’he trobat de tot: gent que havia copiat l’argument d’una pel·lícula de Hollywood, alumnat que s’inspirava en una sèrie de televisió, poca-soltes que volien fer passar com a seua una novel·la d’un antic alumne… Tanmateix, també he descobert narradors i narradores extraordinaris. Joves que ja dominen la tècnica i la sensibilitat que se li suposa al novel·lista, que ja tenen aquella mirada sobre el món que t’indica que, a poc que es dediquen a conrear qualsevol disciplina artística, se’n reeixiran amb certa solvència.

I llavors, fa uns mesos, em vaig trobar una alumna que feia alguna cosa més que treballs de classe. Que semblava haver nascut per a transformar el món en qualsevol artefacte artístic. Que superava amb escreix el que podia esperar-se d’una adolescent d’ESO, sense massa formació teòrica prèvia i amb un volum de lectures certament limitat. Vaig felicitar-la, òbviament, perquè pocs textos m’havien emocionat com el seu, acostumat a corregir-los més que a gaudir-los. Ella va somriure tímidament i no va semblar sentir-se interessada per conéixer més detalls del seu do. Publicàrem les millors novel•les (entre elles la seua) i va acabar el curs. Com sempre. Un any més.

Però ahir vam coincidir al pati. Els docents estem acostumats que antics alumnes ens ignoren quan deixen d’estar a la nostra classe i passem a formar part de la seua (millor o pitjor) memòria escolar. No esperem paraules d’agraïment. Especialment si han sigut bons estudiants. Les persones que ens han donat més guerra sembla que saluden més. També nosaltres en retenim millor els noms. Però ella es va aturar i em va expressar un agraïment difícil d’oblidar. Un agraïment que no era per les meues felicitacions ni pel reconeixement de la seua genialitat, sinó per una frase que els havia dit a classe sense cap pretensió de passar a la història, deixar empremta en les ments juvenils o fer-me el graciós. Una frase que simplement volia ajudar-los a escriure.

-Gràcies per ensenyar-me que tota la realitat és matèria novel•lable.