Alguna cosa més podríem haver fet

Mai oblidaré N.

És evident que ell era especial, que no passava desapercebut. Brétol, altiu i desafiador, era l’exemple perfecte d’alumne que saps que et donarà guerra. Estranyament, a mi em tenia un cert respecte, tot i ser professor d’una de les assignatures més odiades pels adolescents d’aquella escola. Potser era perquè jo també me’l mirava amb un cert respecte, convençut que alguna cosa podríem fer per ell. Sempre he pensat que no era un cas perdut. Bé: ningú no és un cas perdut, però d’això, ja en parlarem un altre dia. Recorde que N. em feia els exàmens amb un retolador rosa i no parava de xerrar amb qualsevol que tinguera al costat.

El cas és que la tutora ens explicava, amb una certa dosi de condescendència, les malifetes vespertines de N. Que si consumia drogues, que si eixia de nit entre setmana, que si contestava malament a tal professor, que si la família no se n’ocupava… La qüestió és que tenia totes les paperetes per a repetir curs o per a ser expulsat convenientment del sistema.

Un dia, N va tindre un accident de moto. Naturalment, tots vam suposar que hauria consumit alguna substància, que anava sense casc i que encara havia tingut sort de sobreviure. A l’hospital primer, i després a sa casa, N. va trigar mesos a reconstruir la sopa d’ossos en què s’havia convertit el seu cos. Naturalment, va repetir curs.

Al setembre, el xic va tornar amb una altra cara. En comptes d’aquell posat desafiador, N feia cara de no-res. Com si estiguera encara sota els efectes d’alguna poderosa medicació tranquili·litzant o analgèsica. I havia desaparegut qualsevol rastre d’altivesa o suposada maldat que poguera haver-hi abans.

Ara, N. feia els deures. Treballava convenientment a classe i ja escrivia amb bolígraf negre o blau. Arribava puntual i es comportava adequadament. Potser li faltava l’alegria d’abans, ensopit i trist, però era evident que l’accident i els mesos de rehabilitació l’havien canviat.

Una nit, N. es va llançar per la finestra sense cap avís previ i sense deixar una nota. La sala del professorat al matí següent era un funeral. La tutora es repetia que ja s’havia quedat tocat després de l’accident, i que la nostra tasca havia sigut l’adequada i correcta. Que no ens podíem retreure res. Supose que cadascú haurà aprés a gestionar la seua culpabilitat durant els anys que han passat després del suïcidi, però jo no deixe de pensar que alguna cosa més podríem haver fet. Ho he pensat amb més alumnes, però mai oblidaré N.