Una abraçada

Dels cinc sentits clàssics, he de reconéixer que el tacte no és el meu. I no estic parlant de no ferir sensibilitats o de dir les coses de manera adequada,  sinó que sempre vaig amb un poc de prevenció quan es tracta d’entrar en contacte físic amb altres éssers humans. Especialment amb l’alumnat, per raons òbvies. He de reconéixer que, fins i tot, em costa parlar del tema. Açò no vol dir que no m’agraden el gestos d’estima o la proximitat de les persones volgudes, a l’inrevés, però el fet que ma mare siga aragonesa pot haver influït a l’hora de marcar distàncies.

Tanmateix, hi ha hagut unes quantes abraçades que m’han resultat molt significatives al llarg de la meua vida professional. Que m’han deixat desarmat, que m’han tocat allà al fons, en l’arrel de les emocions, i que conserve en la memòria amb cura. N’explicaré tres com a mostra.

La primera d’elles va ser a l’entrada del saló d’actes. M. s’acomiadava del curs i de l’escola. Havia estat compartint amb mi els seus primers poemes i jo li havia deixat alguns llibres de poesia que em semblaven imprescindibles si volia dedicar-s’hi. M. escrivia (escriu) molt bé. I no ho dic sempre. Moltes vegades m’han passat textos dels quals he hagut de dir alguna cosa positiva per tal de no enfonsar l’autoestima de la persona que me’ls compartia, nerviosa i insegura. Però M. no mostrava cap dels dos sentiments. La seua poesia era (és) plena de força i de saviesa. Tot i ser jove. Es va abraçar a mi sobtadament i vaig sentir l’agraïment i l’estima. Immerescudament, tot s’ha de dir, però em va emocionar que M. es deixara emportar per l’espontaneïtat i l’afecte.

La segona va ser al corredor del tercer pis. Estàvem tancant la llista de participants en el campament i acabava de comunicar-li a N. que per fi tenia plaça. Normalment, l’alumnat reacciona amb una certa alegria quan s’assabenten que sí que podran acompanyar la resta del curs, però la reacció de N. va ser de tanta felicitat que no va poder estar-se de fer-me una abraçada. En aquell moment vaig pensar que, només per aquella persona, ja valia la pena organitzar el campament. Que realment li feia il·lusió, que l’anava a aprofitar, i que pagava la pena tot l’esforç que féiem per muntar aquella activitat. Novament, vaig sentir l’agraïment, immerescut, perquè jo només era el missatger de la tasca d’un equip molt gran. Però em va emocionar igualment.

La tercera va ser després d’una entrevista personal amb V. Em va dir que estava pensant a suïcidar-se, així que l’abraçada espontània que va fer era tot una metàfora: com si s’agafara a la vida. L’única cosa que jo havia fet havia sigut escoltar, conscient de les meues limitades opcions d’ajudar amb el desastre familiar i vital que estava vivint. Fa anys que he renunciat a pensar que puc solucionar la vida dels altres. Però en aquell moment i durant els mesos següents, aquella persona podia pensar que sentir-se escoltada per mi era un motiu per no llançar la tovalla. I no l’ha llançada, tot s’ha de dir, encara que fa molt de temps que no sóc jo qui l’escolta.

En fi, potser siga veritat que el sentit del tacte no és el meu, i potser la meua mania només siga un mecanisme d’autoprotecció emocional, però he de reconéixer que sí que ser agraït, tot i fer-ho després d’uns anys i de manera virtual amb aquestes paraules.

Gràcies per abraçar-me.

 

Jo sóc professor de Llengua

—Escolte veus. Al meu cap.

M m’ho va amollar així, com qui no vol la cosa, enmig d’una conversa tutorial sobre temes acadèmics. La típica que fas quan l’alumna que tens davant suspén unes quantes assignatures i falta de tant en tant a classe.

El meu amic E, burlant-se dels claustres i sessions d’avaluació inacabables, em va dir una vegada que el professorat perdia el temps debatent si tal o qual alumne tenia dificultats d’aprenentatge (“curtet”, en llenguatge políticament incorrecte), o és que més aviat era un gos. Doncs no: M no era cap de les dues coses. M escoltava veus al seu cap. De sobte, això explicava la cara que feia sovint, distreta i esmaperduda, mentre els docents que passaven per davant d’ella anaven desenvolupant els temaris i proposant motivadores activitats competencials.

A mi se me va il·luminar una llumeneta al cap. O potser també vaig escoltar una veu. Vaig ser conscient, d’una manera immediata i total, que allò que m’acabava de dir suposava que la perdia per a sempre. Que no superaria el curs. Que no podia més que acompanyar-la, consolar-la, estimar-me-la i donar-li suport, però que m’anava a ser impossible ajudar-la de veres.

“Esto te supera, Peter”, li deien a Spiderman quan s’enfrontava a no sé quin malànima que volia destruir o governar el món. I potser l’associació d’idees no va tan desencaminada, perquè, en el fons, tots tenim un punt de salvadors del món. O d’alumnes. I ens pensem que podem resoldre’ls la vida, arreglar les seues famílies trencades, fer-los teràpia i reconduir-los en la societat per a que ens estiguen agraïts per sempre més.

Jo sóc professor de llengua. M’ho repetit moltes vegades des d’aquell dia. No per no voler ajudar el meu alumnat. No és això. Sinó perquè he de ser conscient del limitat paper que em toca jugar en la vida de les persones que passen per la meua tutoria. Que jo no sóc l’especialista. Ni metge ni psicòleg. I que he d’afrontar amb humilitat que no puc salvar ningú. La qual cosa no vol dir que no faça tot el possible per acompanyar, per escoltar i per ajudar amb allò que estiga al meu abast. Però que seria pretenciós voler ser alguna cosa més que el que sóc. Un professor de llengua fent de tutor.

Alguna cosa més podríem haver fet

Mai oblidaré N.

És evident que ell era especial, que no passava desapercebut. Brétol, altiu i desafiador, era l’exemple perfecte d’alumne que saps que et donarà guerra. Estranyament, a mi em tenia un cert respecte, tot i ser professor d’una de les assignatures més odiades pels adolescents d’aquella escola. Potser era perquè jo també me’l mirava amb un cert respecte, convençut que alguna cosa podríem fer per ell. Sempre he pensat que no era un cas perdut. Bé: ningú no és un cas perdut, però d’això, ja en parlarem un altre dia. Recorde que N. em feia els exàmens amb un retolador rosa i no parava de xerrar amb qualsevol que tinguera al costat.

El cas és que la tutora ens explicava, amb una certa dosi de condescendència, les malifetes vespertines de N. Que si consumia drogues, que si eixia de nit entre setmana, que si contestava malament a tal professor, que si la família no se n’ocupava… La qüestió és que tenia totes les paperetes per a repetir curs o per a ser expulsat convenientment del sistema.

Un dia, N va tindre un accident de moto. Naturalment, tots vam suposar que hauria consumit alguna substància, que anava sense casc i que encara havia tingut sort de sobreviure. A l’hospital primer, i després a sa casa, N. va trigar mesos a reconstruir la sopa d’ossos en què s’havia convertit el seu cos. Naturalment, va repetir curs.

Al setembre, el xic va tornar amb una altra cara. En comptes d’aquell posat desafiador, N feia cara de no-res. Com si estiguera encara sota els efectes d’alguna poderosa medicació tranquili·litzant o analgèsica. I havia desaparegut qualsevol rastre d’altivesa o suposada maldat que poguera haver-hi abans.

Ara, N. feia els deures. Treballava convenientment a classe i ja escrivia amb bolígraf negre o blau. Arribava puntual i es comportava adequadament. Potser li faltava l’alegria d’abans, ensopit i trist, però era evident que l’accident i els mesos de rehabilitació l’havien canviat.

Una nit, N. es va llançar per la finestra sense cap avís previ i sense deixar una nota. La sala del professorat al matí següent era un funeral. La tutora es repetia que ja s’havia quedat tocat després de l’accident, i que la nostra tasca havia sigut l’adequada i correcta. Que no ens podíem retreure res. Supose que cadascú haurà aprés a gestionar la seua culpabilitat durant els anys que han passat després del suïcidi, però jo no deixe de pensar que alguna cosa més podríem haver fet. Ho he pensat amb més alumnes, però mai oblidaré N.