Desiderata

Para vivir no quiero
islas, palacios, torres.
¡Qué alegría más alta:
vivir en los pronombres!

Pedro Salinas

El professorat que treballem a la secundària tenim un conveni col·lectiu. Fa uns anys hauria dit que no era gran cosa, i segur que els sindicats que ens representen havien fet tot el possible per a millorar-lo. Però avui en dia pense que som uns autèntics privilegiats, que ens podem dedicar a allò que més ens agrada en unes condicions econòmiques més que dignes. Fa molt de fred allà fora, que diria J.

La qüestió és que jo no vull illes, palaus i torres. Ni un horari millor. Jo vull que tu treballes amb mi. Sí, tu. Que estàs llegint un blog de nit, després d’haver acabat de corregir. Potser siga de matí, però aleshores segur que és dissabte o diumenge. O potser ja estàs de vacances, després d’un final de curs intens i un mes de juliol insuportablement calorós al teu centre. Però que aprofites l’estiu per a programar, llegir, formar-te o somiar les teues classes.

Estic pensant en tu. Que de tant en tant envies un enllaç per correu amb una reflexió sobre l’ensenyament, l’educació emocional o el treball en equip. Que sé que et desvetlla la mateixa alumna que a mi, aquella que no porta camí d’aprovar si no fem alguna cosa diferent del que estem fent amb els altres.

Sí, tu. Que no et canses de replantejar-te la teua assignatura per tal que el teu alumnat aprenga millor, que quan apareixes en les xarxes socials no és per criticar ningú, ni per insultar, sinó per a agrair, per a proposar, per a compartir amb emoció allò que t’ha eixit tan bé que no t’ho pots guardar només per a tu, perquè tens un claustre virtual i milers de persones amb qui fer comunitat educativa.

Estic pensant en tu, per a qui la innovació no és una qüestió de tecnologia, sinó de sensibilitat, d’aconseguir que el teu alumnat se sentisca orgullós d’haver aprés. Feliç de fer allò que li proposes, ja siga amb les mans, el cos, les paraules o amb una pantalla.

Sí, tu. Que cada matí dónes gràcies per tindre l’ofici més meravellós del món, i que per això penses que no vas a treballar tots els dies, ni quan vas a l’escola abans que siga l’hora, perquè necessites preparar l’acollida que cada matí brindes a les persones a qui fas classe. Que t’apassiona la teua matèria i que estimes el teu alumnat.

Estic pensant en tu. Sí, tu.

Tota la realitat és matèria novel·lable

Des de fa uns anys, faig escriure el meu alumnat. Vull dir, que els obligue a construir una història en forma de novel·la curta. L’excusa és el tema del Realisme del XIX, però en realitat l’objectiu és fer-los crear. A la manera de, però crear al cap i a la fi. No fan cap tipus d’examen sobre els continguts, sinó que, seguint unes pautes i unes certes normes, escriuen allò que diuen literatura.

Després d’uns quants anys, ja m’he trobat de tot: gent que havia copiat l’argument d’una pel·lícula de Hollywood, alumnat que s’inspirava en una sèrie de televisió, poca-soltes que volien fer passar com a seua una novel·la d’un antic alumne… Tanmateix, també he descobert narradors i narradores extraordinaris. Joves que ja dominen la tècnica i la sensibilitat que se li suposa al novel·lista, que ja tenen aquella mirada sobre el món que t’indica que, a poc que es dediquen a conrear qualsevol disciplina artística, se’n reeixiran amb certa solvència.

I llavors, fa uns mesos, em vaig trobar una alumna que feia alguna cosa més que treballs de classe. Que semblava haver nascut per a transformar el món en qualsevol artefacte artístic. Que superava amb escreix el que podia esperar-se d’una adolescent d’ESO, sense massa formació teòrica prèvia i amb un volum de lectures certament limitat. Vaig felicitar-la, òbviament, perquè pocs textos m’havien emocionat com el seu, acostumat a corregir-los més que a gaudir-los. Ella va somriure tímidament i no va semblar sentir-se interessada per conéixer més detalls del seu do. Publicàrem les millors novel•les (entre elles la seua) i va acabar el curs. Com sempre. Un any més.

Però ahir vam coincidir al pati. Els docents estem acostumats que antics alumnes ens ignoren quan deixen d’estar a la nostra classe i passem a formar part de la seua (millor o pitjor) memòria escolar. No esperem paraules d’agraïment. Especialment si han sigut bons estudiants. Les persones que ens han donat més guerra sembla que saluden més. També nosaltres en retenim millor els noms. Però ella es va aturar i em va expressar un agraïment difícil d’oblidar. Un agraïment que no era per les meues felicitacions ni pel reconeixement de la seua genialitat, sinó per una frase que els havia dit a classe sense cap pretensió de passar a la història, deixar empremta en les ments juvenils o fer-me el graciós. Una frase que simplement volia ajudar-los a escriure.

-Gràcies per ensenyar-me que tota la realitat és matèria novel•lable.