Et trobe a faltar…

Poques expressions hi ha més boniques en la nostra llengua com aquesta. Quan no trobes algú, sinó que et falta. Com cercar i descobrir que no hi és. I no expressa cap retret, sinó com et sents respecte de la persona estimada.

Quan un alumne et diu “et trobe a faltar” com a professor, està dient-ne molt més. Potser troba a faltar alguna cosa, però rarament ets tu. I en sóc conscient, perquè l’altre dia, J. m’ho ha amollat només entrar al meu despatx, abans d’explicar-me la història sencera. The whole picture, que diuen els anglesos.

J. continua amb una assignatura suspesa del curs anterior. D’aquelles que tenen continuïtat i no li deixaran promocionar per a fer el grau que ell vol. El grau que molts dels meus col·legues m’han dit que no aconseguirà mai. Però J. no comença parlant del futur incert, sinó que em diu que em troba a faltar.

La relació entre J. i sa mare sempre ha sigut complicada. I continuen a la gresca. Porten anys de relació estreta i intensa, de provocacions, de denúncies, d’intervenció de serveis socials… Una història ben complexa, d’aquelles sense culpables. Però J. no comença parlant de sa mare, sinó que em diu que em troba a faltar.

J. està fent voluntariat. I està content. Se sent útil i empàtic amb la solitud aliena. És un xic amable i somrient. Per fi. Sembla que està aconseguint obrir-se a les misèries dels altres, no sé ben bé si per a oblidar les seues o per a ajudar de debó. Però ho està fent, i no ha començat per això, sinó dient-me que em troba a faltar.

Naturalment, com a bon professional, he intentat acompanyar, escoltar, aconsellar (només un poc, la veritat). Hem parlat de tot: de l’assignatura que li costa, de sa mare, del voluntariat… I d’alguna anècdota del passat, del temps que compartírem junts.

Potser no em trobava a faltar. Potser només volia xarrar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *