Loaded

En la matinada del 29 al 30 d’octubre de 1988 A. E. H. P. moria en un accident de trànsit. Me’n vaig assabentar al dia següent, just a temps per anar al funeral, gràcies a la telefonada d’una amiga i companya comuna. Les inicials també apareixien en la notícia del diari que, en una columna breu, en donava, a més, les del seus companys d’infortuni. La matrícula del cotxe hi completava la llista de lletres i números.

He de reconéixer que, després de rellegir el primer paràgraf, sona a una història massa habitual. Nit de dissabte, joves de festa i carretera. Per a què fer-ne més suposicions. Un altre cas qualsevol, d’allò més habitual. Fa trenta anys i ara també. Però aquesta història es la meua, perquè ningú li deia pel seu nom compost a la meua companya de classe. Per a nosaltres era, simplement, M.

Havia repetit curs. I tenia aquell aire de despistada que tenen sovint les persones que es veuen obligades a tornar a passar per les mateixes lliçons per no haver estudiat prou. Feia cara de son permanent. I somreia. Somreia molt. Recorde perfectament com passava de les explicacions del professorat que l’avorria, xerrant amb mi o omplint tests d’autoescola per traure’s el carnet. Ironia tràgica, pense ara després d’haver estudiat alguna cosa de literatura grega.

El funeral va ser tristíssim. Jo us ho podeu imaginar. Un rector de lloguer a la capella del cementiri fent una missa de llanda i repetint incansablement el nom compost de M., que ningú no féiem servir. Potser d’aquell dia em ve aquesta mania que li tinc al costum de batejar les criatures amb més d’un apel·latiu.

Durant els mesos i anys següents vaig estar pegant-li voltes a la mort de M. Plorant acompanyat de la cançó que dóna nom a aquesta entrada i preguntant-me el perquè de tot plegat. Ella volia ser mestra. Fer Magisteri. He volgut pensar que la meua vocació per l’ensenyament serviria per, d’alguna manera, mantindre viva la seua memòria. Viure la vida per ella, que deia l’Albert Espinosa.

Aquests anys he fet alguna cerca en Internet. M. cada vegada existeix menys. Sense activitat digital en la Xarxa, la meua amiga és pràcticament ningú en un món que viu a base de compartir, publicar i agradar. Les escadusseres dades que hi havia es van soterrant a poc a poc en les pàgines més allunyades de la primera dels resultats de Google. Una mena d’oblit.

Parle de M. sovint al meu alumnat. Una vegada a l’any, concretament. Quan arribem a la tutoria dels accidents de trànsit. Durant uns minuts, sembla que em fan cas. Que l’anècdota de la meua amiga els commou breument. Alguns potser pensen que m’ho estic inventant. En el fons, la qüestió de la versemblança no és rellevant. Però jo he continuat trenta anys més fent coses, vivint, viatjant, escrivint i passejant-me pel món, mentre que ella s’ha convertit en una història que explicar.

Desiderata

Para vivir no quiero
islas, palacios, torres.
¡Qué alegría más alta:
vivir en los pronombres!

Pedro Salinas

El professorat que treballem a la secundària tenim un conveni col·lectiu. Fa uns anys hauria dit que no era gran cosa, i segur que els sindicats que ens representen havien fet tot el possible per a millorar-lo. Però avui en dia pense que som uns autèntics privilegiats, que ens podem dedicar a allò que més ens agrada en unes condicions econòmiques més que dignes. Fa molt de fred allà fora, que diria J.

La qüestió és que jo no vull illes, palaus i torres. Ni un horari millor. Jo vull que tu treballes amb mi. Sí, tu. Que estàs llegint un blog de nit, després d’haver acabat de corregir. Potser siga de matí, però aleshores segur que és dissabte o diumenge. O potser ja estàs de vacances, després d’un final de curs intens i un mes de juliol insuportablement calorós al teu centre. Però que aprofites l’estiu per a programar, llegir, formar-te o somiar les teues classes.

Estic pensant en tu. Que de tant en tant envies un enllaç per correu amb una reflexió sobre l’ensenyament, l’educació emocional o el treball en equip. Que sé que et desvetlla la mateixa alumna que a mi, aquella que no porta camí d’aprovar si no fem alguna cosa diferent del que estem fent amb els altres.

Sí, tu. Que no et canses de replantejar-te la teua assignatura per tal que el teu alumnat aprenga millor, que quan apareixes en les xarxes socials no és per criticar ningú, ni per insultar, sinó per a agrair, per a proposar, per a compartir amb emoció allò que t’ha eixit tan bé que no t’ho pots guardar només per a tu, perquè tens un claustre virtual i milers de persones amb qui fer comunitat educativa.

Estic pensant en tu, per a qui la innovació no és una qüestió de tecnologia, sinó de sensibilitat, d’aconseguir que el teu alumnat se sentisca orgullós d’haver aprés. Feliç de fer allò que li proposes, ja siga amb les mans, el cos, les paraules o amb una pantalla.

Sí, tu. Que cada matí dónes gràcies per tindre l’ofici més meravellós del món, i que per això penses que no vas a treballar tots els dies, ni quan vas a l’escola abans que siga l’hora, perquè necessites preparar l’acollida que cada matí brindes a les persones a qui fas classe. Que t’apassiona la teua matèria i que estimes el teu alumnat.

Estic pensant en tu. Sí, tu.

Jo sóc professor de Llengua

—Escolte veus. Al meu cap.

M m’ho va amollar així, com qui no vol la cosa, enmig d’una conversa tutorial sobre temes acadèmics. La típica que fas quan l’alumna que tens davant suspén unes quantes assignatures i falta de tant en tant a classe.

El meu amic E, burlant-se dels claustres i sessions d’avaluació inacabables, em va dir una vegada que el professorat perdia el temps debatent si tal o qual alumne tenia dificultats d’aprenentatge (“curtet”, en llenguatge políticament incorrecte), o és que més aviat era un gos. Doncs no: M no era cap de les dues coses. M escoltava veus al seu cap. De sobte, això explicava la cara que feia sovint, distreta i esmaperduda, mentre els docents que passaven per davant d’ella anaven desenvolupant els temaris i proposant motivadores activitats competencials.

A mi se me va il·luminar una llumeneta al cap. O potser també vaig escoltar una veu. Vaig ser conscient, d’una manera immediata i total, que allò que m’acabava de dir suposava que la perdia per a sempre. Que no superaria el curs. Que no podia més que acompanyar-la, consolar-la, estimar-me-la i donar-li suport, però que m’anava a ser impossible ajudar-la de veres.

“Esto te supera, Peter”, li deien a Spiderman quan s’enfrontava a no sé quin malànima que volia destruir o governar el món. I potser l’associació d’idees no va tan desencaminada, perquè, en el fons, tots tenim un punt de salvadors del món. O d’alumnes. I ens pensem que podem resoldre’ls la vida, arreglar les seues famílies trencades, fer-los teràpia i reconduir-los en la societat per a que ens estiguen agraïts per sempre més.

Jo sóc professor de llengua. M’ho repetit moltes vegades des d’aquell dia. No per no voler ajudar el meu alumnat. No és això. Sinó perquè he de ser conscient del limitat paper que em toca jugar en la vida de les persones que passen per la meua tutoria. Que jo no sóc l’especialista. Ni metge ni psicòleg. I que he d’afrontar amb humilitat que no puc salvar ningú. La qual cosa no vol dir que no faça tot el possible per acompanyar, per escoltar i per ajudar amb allò que estiga al meu abast. Però que seria pretenciós voler ser alguna cosa més que el que sóc. Un professor de llengua fent de tutor.

Alguna cosa més podríem haver fet

Mai oblidaré N.

És evident que ell era especial, que no passava desapercebut. Brétol, altiu i desafiador, era l’exemple perfecte d’alumne que saps que et donarà guerra. Estranyament, a mi em tenia un cert respecte, tot i ser professor d’una de les assignatures més odiades pels adolescents d’aquella escola. Potser era perquè jo també me’l mirava amb un cert respecte, convençut que alguna cosa podríem fer per ell. Sempre he pensat que no era un cas perdut. Bé: ningú no és un cas perdut, però d’això, ja en parlarem un altre dia. Recorde que N. em feia els exàmens amb un retolador rosa i no parava de xerrar amb qualsevol que tinguera al costat.

El cas és que la tutora ens explicava, amb una certa dosi de condescendència, les malifetes vespertines de N. Que si consumia drogues, que si eixia de nit entre setmana, que si contestava malament a tal professor, que si la família no se n’ocupava… La qüestió és que tenia totes les paperetes per a repetir curs o per a ser expulsat convenientment del sistema.

Un dia, N va tindre un accident de moto. Naturalment, tots vam suposar que hauria consumit alguna substància, que anava sense casc i que encara havia tingut sort de sobreviure. A l’hospital primer, i després a sa casa, N. va trigar mesos a reconstruir la sopa d’ossos en què s’havia convertit el seu cos. Naturalment, va repetir curs.

Al setembre, el xic va tornar amb una altra cara. En comptes d’aquell posat desafiador, N feia cara de no-res. Com si estiguera encara sota els efectes d’alguna poderosa medicació tranquili·litzant o analgèsica. I havia desaparegut qualsevol rastre d’altivesa o suposada maldat que poguera haver-hi abans.

Ara, N. feia els deures. Treballava convenientment a classe i ja escrivia amb bolígraf negre o blau. Arribava puntual i es comportava adequadament. Potser li faltava l’alegria d’abans, ensopit i trist, però era evident que l’accident i els mesos de rehabilitació l’havien canviat.

Una nit, N. es va llançar per la finestra sense cap avís previ i sense deixar una nota. La sala del professorat al matí següent era un funeral. La tutora es repetia que ja s’havia quedat tocat després de l’accident, i que la nostra tasca havia sigut l’adequada i correcta. Que no ens podíem retreure res. Supose que cadascú haurà aprés a gestionar la seua culpabilitat durant els anys que han passat després del suïcidi, però jo no deixe de pensar que alguna cosa més podríem haver fet. Ho he pensat amb més alumnes, però mai oblidaré N.

Tota la realitat és matèria novel·lable

Des de fa uns anys, faig escriure el meu alumnat. Vull dir, que els obligue a construir una història en forma de novel·la curta. L’excusa és el tema del Realisme del XIX, però en realitat l’objectiu és fer-los crear. A la manera de, però crear al cap i a la fi. No fan cap tipus d’examen sobre els continguts, sinó que, seguint unes pautes i unes certes normes, escriuen allò que diuen literatura.

Després d’uns quants anys, ja m’he trobat de tot: gent que havia copiat l’argument d’una pel·lícula de Hollywood, alumnat que s’inspirava en una sèrie de televisió, poca-soltes que volien fer passar com a seua una novel·la d’un antic alumne… Tanmateix, també he descobert narradors i narradores extraordinaris. Joves que ja dominen la tècnica i la sensibilitat que se li suposa al novel·lista, que ja tenen aquella mirada sobre el món que t’indica que, a poc que es dediquen a conrear qualsevol disciplina artística, se’n reeixiran amb certa solvència.

I llavors, fa uns mesos, em vaig trobar una alumna que feia alguna cosa més que treballs de classe. Que semblava haver nascut per a transformar el món en qualsevol artefacte artístic. Que superava amb escreix el que podia esperar-se d’una adolescent d’ESO, sense massa formació teòrica prèvia i amb un volum de lectures certament limitat. Vaig felicitar-la, òbviament, perquè pocs textos m’havien emocionat com el seu, acostumat a corregir-los més que a gaudir-los. Ella va somriure tímidament i no va semblar sentir-se interessada per conéixer més detalls del seu do. Publicàrem les millors novel•les (entre elles la seua) i va acabar el curs. Com sempre. Un any més.

Però ahir vam coincidir al pati. Els docents estem acostumats que antics alumnes ens ignoren quan deixen d’estar a la nostra classe i passem a formar part de la seua (millor o pitjor) memòria escolar. No esperem paraules d’agraïment. Especialment si han sigut bons estudiants. Les persones que ens han donat més guerra sembla que saluden més. També nosaltres en retenim millor els noms. Però ella es va aturar i em va expressar un agraïment difícil d’oblidar. Un agraïment que no era per les meues felicitacions ni pel reconeixement de la seua genialitat, sinó per una frase que els havia dit a classe sense cap pretensió de passar a la història, deixar empremta en les ments juvenils o fer-me el graciós. Una frase que simplement volia ajudar-los a escriure.

-Gràcies per ensenyar-me que tota la realitat és matèria novel•lable.