Jo sóc professor de Llengua

—Escolte veus. Al meu cap.

M m’ho va amollar així, com qui no vol la cosa, enmig d’una conversa tutorial sobre temes acadèmics. La típica que fas quan l’alumna que tens davant suspén unes quantes assignatures i falta de tant en tant a classe.

El meu amic E, burlant-se dels claustres i sessions d’avaluació inacabables, em va dir una vegada que el professorat perdia el temps debatent si tal o qual alumne tenia dificultats d’aprenentatge (“curtet”, en llenguatge políticament incorrecte), o és que més aviat era un gos. Doncs no: M no era cap de les dues coses. M escoltava veus al seu cap. De sobte, això explicava la cara que feia sovint, distreta i esmaperduda, mentre els docents que passaven per davant d’ella anaven desenvolupant els temaris i proposant motivadores activitats competencials.

A mi se me va il·luminar una llumeneta al cap. O potser també vaig escoltar una veu. Vaig ser conscient, d’una manera immediata i total, que allò que m’acabava de dir suposava que la perdia per a sempre. Que no superaria el curs. Que no podia més que acompanyar-la, consolar-la, estimar-me-la i donar-li suport, però que m’anava a ser impossible ajudar-la de veres.

“Esto te supera, Peter”, li deien a Spiderman quan s’enfrontava a no sé quin malànima que volia destruir o governar el món. I potser l’associació d’idees no va tan desencaminada, perquè, en el fons, tots tenim un punt de salvadors del món. O d’alumnes. I ens pensem que podem resoldre’ls la vida, arreglar les seues famílies trencades, fer-los teràpia i reconduir-los en la societat per a que ens estiguen agraïts per sempre més.

Jo sóc professor de llengua. M’ho repetit moltes vegades des d’aquell dia. No per no voler ajudar el meu alumnat. No és això. Sinó perquè he de ser conscient del limitat paper que em toca jugar en la vida de les persones que passen per la meua tutoria. Que jo no sóc l’especialista. Ni metge ni psicòleg. I que he d’afrontar amb humilitat que no puc salvar ningú. La qual cosa no vol dir que no faça tot el possible per acompanyar, per escoltar i per ajudar amb allò que estiga al meu abast. Però que seria pretenciós voler ser alguna cosa més que el que sóc. Un professor de llengua fent de tutor.

Alguna cosa més podríem haver fet

Mai oblidaré N.

És evident que ell era especial, que no passava desapercebut. Brétol, altiu i desafiador, era l’exemple perfecte d’alumne que saps que et donarà guerra. Estranyament, a mi em tenia un cert respecte, tot i ser professor d’una de les assignatures més odiades pels adolescents d’aquella escola. Potser era perquè jo també me’l mirava amb un cert respecte, convençut que alguna cosa podríem fer per ell. Sempre he pensat que no era un cas perdut. Bé: ningú no és un cas perdut, però d’això, ja en parlarem un altre dia. Recorde que N. em feia els exàmens amb un retolador rosa i no parava de xerrar amb qualsevol que tinguera al costat.

El cas és que la tutora ens explicava, amb una certa dosi de condescendència, les malifetes vespertines de N. Que si consumia drogues, que si eixia de nit entre setmana, que si contestava malament a tal professor, que si la família no se n’ocupava… La qüestió és que tenia totes les paperetes per a repetir curs o per a ser expulsat convenientment del sistema.

Un dia, N va tindre un accident de moto. Naturalment, tots vam suposar que hauria consumit alguna substància, que anava sense casc i que encara havia tingut sort de sobreviure. A l’hospital primer, i després a sa casa, N. va trigar mesos a reconstruir la sopa d’ossos en què s’havia convertit el seu cos. Naturalment, va repetir curs.

Al setembre, el xic va tornar amb una altra cara. En comptes d’aquell posat desafiador, N feia cara de no-res. Com si estiguera encara sota els efectes d’alguna poderosa medicació tranquili·litzant o analgèsica. I havia desaparegut qualsevol rastre d’altivesa o suposada maldat que poguera haver-hi abans.

Ara, N. feia els deures. Treballava convenientment a classe i ja escrivia amb bolígraf negre o blau. Arribava puntual i es comportava adequadament. Potser li faltava l’alegria d’abans, ensopit i trist, però era evident que l’accident i els mesos de rehabilitació l’havien canviat.

Una nit, N. es va llançar per la finestra sense cap avís previ i sense deixar una nota. La sala del professorat al matí següent era un funeral. La tutora es repetia que ja s’havia quedat tocat després de l’accident, i que la nostra tasca havia sigut l’adequada i correcta. Que no ens podíem retreure res. Supose que cadascú haurà aprés a gestionar la seua culpabilitat durant els anys que han passat després del suïcidi, però jo no deixe de pensar que alguna cosa més podríem haver fet. Ho he pensat amb més alumnes, però mai oblidaré N.

Tota la realitat és matèria novel·lable

Des de fa uns anys, faig escriure el meu alumnat. Vull dir, que els obligue a construir una història en forma de novel·la curta. L’excusa és el tema del Realisme del XIX, però en realitat l’objectiu és fer-los crear. A la manera de, però crear al cap i a la fi. No fan cap tipus d’examen sobre els continguts, sinó que, seguint unes pautes i unes certes normes, escriuen allò que diuen literatura.

Després d’uns quants anys, ja m’he trobat de tot: gent que havia copiat l’argument d’una pel·lícula de Hollywood, alumnat que s’inspirava en una sèrie de televisió, poca-soltes que volien fer passar com a seua una novel·la d’un antic alumne… Tanmateix, també he descobert narradors i narradores extraordinaris. Joves que ja dominen la tècnica i la sensibilitat que se li suposa al novel·lista, que ja tenen aquella mirada sobre el món que t’indica que, a poc que es dediquen a conrear qualsevol disciplina artística, se’n reeixiran amb certa solvència.

I llavors, fa uns mesos, em vaig trobar una alumna que feia alguna cosa més que treballs de classe. Que semblava haver nascut per a transformar el món en qualsevol artefacte artístic. Que superava amb escreix el que podia esperar-se d’una adolescent d’ESO, sense massa formació teòrica prèvia i amb un volum de lectures certament limitat. Vaig felicitar-la, òbviament, perquè pocs textos m’havien emocionat com el seu, acostumat a corregir-los més que a gaudir-los. Ella va somriure tímidament i no va semblar sentir-se interessada per conéixer més detalls del seu do. Publicàrem les millors novel•les (entre elles la seua) i va acabar el curs. Com sempre. Un any més.

Però ahir vam coincidir al pati. Els docents estem acostumats que antics alumnes ens ignoren quan deixen d’estar a la nostra classe i passem a formar part de la seua (millor o pitjor) memòria escolar. No esperem paraules d’agraïment. Especialment si han sigut bons estudiants. Les persones que ens han donat més guerra sembla que saluden més. També nosaltres en retenim millor els noms. Però ella es va aturar i em va expressar un agraïment difícil d’oblidar. Un agraïment que no era per les meues felicitacions ni pel reconeixement de la seua genialitat, sinó per una frase que els havia dit a classe sense cap pretensió de passar a la història, deixar empremta en les ments juvenils o fer-me el graciós. Una frase que simplement volia ajudar-los a escriure.

-Gràcies per ensenyar-me que tota la realitat és matèria novel•lable.